PxC El Vendrell

02/02/2008; PÀG.6

LA DESARTICULACIÓ D'UN COMANDO D'AL-QAIDA A BARCELONA

Gihadisme i solidaritat islàmica

El silenci col.lectiu i les manifestacions victimistes fan un flac favor a la lluita antiterrorista i a la convivència en democràcia

Els terroristes necessiten que es mantingui la tradició d'ajuda mútua de la comunitat musulmana

MARCOS GARCÍA REY
Investigador del gihadisme internacional

A falta que les investigacions policials i judicials aprofundeixin en el coneixement de la suposada trama terrorista recentment frustrada a Barcelona, avui ja es pot dir que no sembla casualitat que els tres presumptes suïcides pakistanesos detinguts arribessin a Catalunya a través de Suècia, Alemanya i Portugal per separat -les forces de seguretat busquen dos terroristes més fugits d'una cèl·lula composta per un mínim de 12 membres-. A l'avantatge operatiu que implica l'arribada a l'espai Schengen per diferents vies, amb l'objectiu de procurar-se clandestinitat, s'hi ha de sumar el fet que, de la mateixa manera que passa a Barcelona, a les principals ciutats d'aquests tres països hi ha importants centres islàmics del corrent tabligh, moviment fonamentalista al qual pertanyen.

El terrorisme és, per definició, una activitat col.lectiva. Per això, s'ha de pensar que aquests presumptes suïcides arribats des del Pakistan van comptar amb una xarxa de suport logístic després d'aterrar a Europa abans de reunir-se amb el nucli de la cèl·lula al barri del Raval. És en aquest estadi de l'activitat terrorista on el gihadisme explota al màxim l'ajuda solidària entre coreligionaris, o nusra, en llengua àrab.

QUAN Mahoma va arribar a Medina el 622, fugint de l'hostilitat que patia a la Meca, va rebre la solidaritat o nusra d'algunes tribus per expandir l'islam com a credo i com a germen d'una organització política. En el patrimoni islàmic, aquesta cooperació compta amb un arrelament profund. Aprofitant-se d'aquest codi cultural, els gihadistes exploten de manera doctrinal i operativa aquest principi de solidaritat per filiació religiosa per intentar involucrar una part de la comunitat musulmana en la consecució dels seus objectius. El fi és guanyar-se el cor dels musulmans per aconseguir complicitat ideològica, econòmica i logística, i, per tant, aconseguir una eficàcia terrorista superior.

No en va, la nusra econòmica ja va facilitar, l'any 2002, que ciutadans pakistanesos financessin des d'Espanya tant l'atemptat contra la sinagoga de l'illa tunisiana de Gerba, on van morir 22 persones, com l'assassinat del periodista Daniel Pearl a Karachi. Queda provat que la generositat de diversos simpatitzants va ser essencial per recaptar els diners necessaris per a aquestes accions mortíferes.

Els integrants de la cèl.lula desmantellada a Barcelona s'haurien servit de la nusra proporcionada pels membres de les comunitats tabligh, que tenen una implantació tan forta en diversos països europeus. Almenys, aquests tres presumptes suïcides procedents de Suècia, Alemanya i Portugal haurien estat acollits i protegits en el seu periple europeu fins a arribar a Barcelona. S'haurien procurat secretisme gràcies a la cooperació dels seus còmplices, sense necessitat d'exposar la seva identitat a l'espai públic, cosa que va dificultar en gran manera l'actuació de les forces de seguretat europees. En aquest cas, només la sort que els serveis secrets francesos comptessin amb un infiltrat entre els cercles radicalitzats del moviment tabligh va possibilitar l'actuació policial preventiva a Barcelona.

Després d'aquesta operació antiterrorista, la moderació aconsella no anatematitzar el conjunt del moviment tabligh existent a Espanya, especialment actiu a Catalunya, la Rioja, Andalusia i Ceuta. La seva acció missionera difon un missatge de tornada als orígens purs de l'islam i allunyat de les postures violentes del gihadisme. No obstant, i tenint en compte que tota violència política comença per la ideologia, seria positiu que els tablighis que viuen en societats democràtiques fessin una pedagogia constant per explicar per què sota el paraigua dels seus circuits de predicació ja s'han colat nombrosos joves inquiets que tenien intencions sinistres. Un exemple paradigmàtic és el del líder dels atemptats que hi va haver a Londres el juliol del 2005, Mohammed Siddique Khan, que freqüentava la mesquita de Dewsbury, centre neuràlgic del Tabligh a Europa.

El presumpte líder del grup desmantellat, Maroof Ahmed Mirza, hauria assumit responsabilitats com a segon imam de la mesquita Tareq ben Ziad de Barcelona, lloc on es professa l'islam segons l'escola tabligh. Però, com és habitual, les persones que freqüenten el seu entorn no saben res sobre els fets imputats. Al seu torn, tres dies després de l'operació policial, un portaveu de la Federació de Pakistanesos de Barcelona exigia la llibertat sense càrrecs de tots els detinguts per ser, en opinió seva, innocents.

La carrera violenta de la banda Baader-Meinhof a Alemanya o la de les Brigades Roges a Itàlia va cessar principalment perquè els terroristes van fracassar a l'hora de garantir una solidaritat col·lectiva continuada entre els seus seguidors potencials, i perquè aquests van simpatitzar majoritàriament abans amb l'Estat que no pas amb les causes polítiques que defensaven els primers.

PER ANALOGIA, difícilment Europa es veurà lliure de les trames gihadistes mentre el codi islàmic de la nusra segueixi practicant-se entre la comunitat musulmana sense reflexionar sobre les intencions de qui es beneficia d'aquesta ajuda solidària. El silenci col·lectiu i les manifestacions victimistes sense proves fan un flac favor a la lluita antiterrorista i a la convivència en democràcia.