PxC El Vendrell

17/02/2008; PÀG.11

| ARTICLE D'OPINIÓ |

LA CRISI DE LA MULTICULTURALITAT

L'islam inquieta Europa

MATEO Madridejos
Periodista i historiador

La indecisió davant el desafiament sarraí es nodreix del fracàs dels models d'integració assajats


Les notícies concernents a l'islam polític i el seu fill bastard, el terrorisme, inquieten i divideixen Europa. La somali Ayaan Hirsi Ali, exdiputada holandesa, prossegueix a França el seu angoixant pelegrinatge amb l'estigma de l'apostasia damunt d'ella, a la recerca de protecció contra la fàtua que ordena el seu assassinat. Dinamarca captura tres musulmans que pretenien assassinar un dels autors de les vinyetes de Mahoma que van ser publicades el 2005, jutjades ofensives per al profeta, i que van provocar agitació i disturbis.

Govern d'Ankara aconsegueix que el Parlament autoritzi el mocador com a ostentós signe d'identitat a les universitats, enmig de la repulsa dels laïcistes, i el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, qualifica l'assimilació de "crim contra la humanitat" i polemitza a Berlín amb la cancellera Angela Merkel quan aquesta exigeix "la disposició d'adaptar-se a l'estil de vida d'un país". Un diàleg de sords.

L'aprensió es generalitza quan l'arquebisbe de Canterbury, l'inconformista Rowan Williams, herald del diàleg interreligiós, advoca per l'adopció parcial de la xaria o llei islàmica en el sistema legal de Gran Bretanya, al.legant que és "inevitable" davant l'avanç imparable de la immigració (dos milions de musulmans). Un clamor d'indignació i sorpresa va sacsejar les velles certeses de la immemorial supremacia anglosaxona i protestant, malgrat que el primer ministre, Gordon Brown, va replicar que "la llei s'ha d'aplicar en aquest país fundada sobre els valors britànics".

Davant d'un trencament del principi d'igualtat jurídic tan insòlit com estrident , el president Nicolas Sarkozy, al presentar el seu pla per regenerar els guetos degradats, va intervenir també en el debat per proclamar que "no hi ha lloc a França per a la poligàmia, no hi ha lloc per a l'ablació, no hi ha lloc per al matrimoni forçat, per al vel a les escoles ni per a l'odi a França, perquè al darrere d'això hi ha la llei de la tribu".

El fenomen multicultural, que fa amb prou feines 20 anys es creia propi dels Estats Units, és a Europa per quedar-s'hi. La població musulmana supera els 20 milions i genera tant un sinuós conflicte religiós i cultural com també una pugna civilitzatòria. ¿Com s'ha de tractar la diferència? ¿Com es poden integrar poblacions que es repleguen de manera comunitària o tribal i que es mostren reticents, si no hostils, a alguns dels pilars de les societats obertes?

ELS ARBITRISTES fan el seu agost enmig de la confusió, l'atonia ideològica, el relativisme, la inoperància estratègica i les reivindicacions etnicoreligioses, mentre que el mer plantejament de la hipòtesi multicultural confirma la crisi del projecte de modernització i el retrocés de la llibertat de consciència a Europa, que afecta no tan sols els països de la Unió Europea, sinó també el gran espai rus (Txetxènia i altres territoris pròxims).

La indecisió davant el desafiament sarraí a Europa es nodreix del fracàs dels models d'integració assajats o tolerats als principals països. L'universalisme de la Il.lustració i dels drets humans proclamats el 1789, i des d'aleshores sacralitzats, juntament amb el laïcisme escolar i el centralisme burocràtic, no han servit per integrar els sis milions de musulmans de França. No ha obtingut més bons resultats la Gran Bretanya amb el seu tan publicitat respecte per la diversitat i la seva tolerància cap al comunitarisme, traduït en guetos suburbans, a condició que la sobirania dels Comuns seguís en mans dels anglosaxons protestants.

Tres milions de turcs estan segregats a Alemanya, amb esculls gairebé insuperables, malgrat les correccions introduïdes en l'hegemonia abusiva del ius sanguinis. Els més generosos esforços d'integració s'han produït a Holanda i Bèlgica, però els seus resultats són decebedors, fins i tot entre els nascuts als dos països, i alimenten el discurs xenòfob, la vexació i el crim. Alguns analistes descriuen Espanya com el trampolí d'Euràbia.

EUROPA no sap què fer després de superar el papanatisme de creure que la multiculturalitat és bona a priori, mentre es titllava de ranci, vil o retrògrad qualsevol que gosés criticar-la. En nom d'aquest paradigma multicultural i relativista, els pares de la frustrada Constitució europea van recusar al preàmbul una concisa al.lusió a les arrels judeocristianes, modelades per Grècia i Roma, de la civilització liberal i democràtica. Entre la mala consciència i la covardia intel.lectual, l'afany multicultural, fervorós entre les elits que no en pateixen els inconvenients, no serveix per establir plans que impedeixin l'explotació de l'immigrant ni perquè les minories puguin abandonar la pobresa que les encadena als dictats tribals o la prèdica fanàtica.

Europa ha d'aclarir el seu discurs per eliminar tota ambigüitat en la defensa dels principis de la seva civilització, malgrat la creixent diversitat cultural i religiosa. Els criteris de Copenhaguen (1993), recollits al tractat d'Amsterdam (1997), fixen els requisits per a l'adhesió de nous països i s'haurien d'exigir lògicament als emigrants que arriben a l'espai comunitari. El decàleg inclou el sistema democràtic i el respecte escrupolós dels drets humans, la seguretat jurídica i l'assumpció del patrimoni comú, la primacia del dret comunitari. Hi falla la voluntat política i hi sobra l'egoisme econò- mic.